Crònica de l'acte d'homenatge a Eva Serra
Dijous 24 de gener, la sala d’actes de Can Palauet de Mataró va acollir un acte de record i d’homenatge a Eva Serra i Puig (1942-2018), organitzat per Poble Lliure, La Forja, SEPC i la CUP, amb la col·laboració del Grup d’Historiadors Jaume Compte. Unes 60 persones van assistir a l’acte per escoltar les intervencions d’Agustí Barrera i Juli Cuéllar, historiadors, i de Blanca Serra, germana de l’Eva amb una llarga trajectòria de militant independentista.
“Enriqueta”, una lluitadora de
pedra picada
L’Eva va desenvolupar la seva tasca com a
historiadora en paral·lel al seu compromís com a dona lluitadora, coneguda com
a “Enriqueta” durant els anys de clandestinitat. Va formar part, junt amb el seu germà, “Cala”,
i la seva germana, Blanca, d’una generació injustament oblidada que, tal com
explica el documental Llavors de
llibertat, va posar els fonaments ideològics i organitzatius de
l’independentisme modern.
Mentre les cúpules dels sindicats i dels partits de
l’oposició antifranquista, encapçalada pel Partit Socialista Unificat de
Catalunya (PSUC), defensaven la reforma pactada (reconciliació nacional o pacte
històric) de l’estat franquista, Eva Serra va participar el 1968 en la fundació
del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN),
escissió esquerrana del Front Nacional de Catalunya (FNC) inspirada en els
moviments d’alliberament nacional, que va fixar els objectius de la independència
i el socialisme dins del marc territorial dels Països Catalans.
També va protagonitzar l’escissió del PSAN (1974) amb
la formació del PSAN-p i la consegüent articulació d’una estratègia
independentista que va trencar amb l’horitzó autonomista i propugnant la
creació d’estructures organitzatives no sucursalistes i autogestionades,
desvinculades del procés de reforma de l’aparell de dominació franquista. Això
es va traduir en l’adhesió a la Carta de Brest, que va comportar la
col·laboració recíproca amb altres moviments d’alliberament nacional d’Europa
i, particularment amb ETA; en la creació dels Col·lectius d’Obrers en Lluita
(COLL) amb una aproximació a sectors combatius de l’autonomia obrera entre els
quals destaquen els obrers de Roca Radiadores d’Esplugues de Llobregat (en vaga
a l’hivern de 1976), i en la creació de la branca juvenil, amb les Joventuts
Revolucionàries Catalanes (JRC). També, en aquell context, a partir de les
Resolucions de Fontpedrosa (1976), es va fixar la necessitat de crear un grup d’agitació
armada amb l’objectiu de reforçar alguns sectors en lluita i que va ser
l’embrió de Terra lliure (TL) el 1979. Aquella aportació al debat sobre el
recurs a l’autodefensa, segons explica Blanca Serra, es va fer lluny de
plantejaments estàtics de “guerra de trinxeres” i centrada en un model de
“guerra guerrejada” (equivalent a guerrilla), on el temps, l’espai i els
mitjans utilitzats per donar resposta s’havien d’adequar al context i on el
factor sorpresa esdevenia determinant.
També va participar en l’Equip Contracorrent
(1975-77), conformat per membres del Col·lectiu Comunista Català (abans editors
de Cuadernos Rojos) i del PSAN-p. En
aquest espai d’elaboració teòrica i anàlisi política també hi havia August Gil
Matamala, Julià de Jòdar, Mar de Fontcuberta, Joan Oliver, Josep Lluís Gómez
Mompart i Francesc Espinet. A Eva Serra se li atribueix gran part de la síntesi
historicopolítica de l’opuscle Fet
nacional i lluita de classes 1931-1977, on es fa una clarivident explicació de la conjuntura
dels anys 70, en la qual conclouen que la classe obrera ha esdevingut subsidiària
dels plantejaments nacionals de la petita burgesia i que “Això significa que la
classe obrera catalana no lluita com a classe conscient per la presa del poder
de la nació catalana” i que, per tant, ha renunciat a la ruptura amb l’Estat
burgès, un factor que facilita que tant la petita com la mitjana burgesia puguin
pactar sense entrebancs amb el franquisme liberal.
No a la Constitució i repressió
Va formar part del Comitè Català Contra la
Constitució espanyola per defensar el NO a la Constitució espanyola en el
referèndum del 6 de desembre de 1978 des d’una òptica independentista i
d’esquerres. Aquest posicionament va motivar que en el nou cicle polític l’independentisme
va ser deliberadament marginat i objecte d’una repressió despietada.
Davant de a repressió, el 1979 va participar en la
fundació dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), una
estructura antirepressiva unitària pensada per a la defensa política, jurídica
i personal de les detingudes, empresonades, refugiades i/o i exiliades. En
aquest punt del relat, Blanca Serra va defensar la necessitat de recuperar
l’experiència exitosa dels CSPC i que en el moment actual s’articuli una
mobilització general per tombar la causa general instruïda contra el poble
català.
El mateix any 1979 Eva Serra va participar en la
creació d’Independentistes dels Països Catalans (IPC), fruit de la fusió de
PSAN-p i l’organització nord-catalana OSAN. Posteriorment es va involucrar en
el col·lectiu independentista La Nova Falç, compost per gran part de la
militància del Nord i que sorgeix sector crític amb la línia d’IPC arran de
l’expulsió del Cala de TL. Anys a
venir, va implicar-se en l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació (1991) i
en la subsegüent creació del projecte no reeixit de l’Assemblea d’Unitat Popular
(1992) i, més recentment, en la CUP i en l’impuls de l’Assemblea Nacional
Catalana (ANC), que des de 2012 catapulta un moviment de masses independentista
que ha capgirat la dinàmica política de
Catalunya.
Durant tots aquest anys va patir la repressió de
l’estat. Va ser detinguda junt amb sa germana, Blanca, el febrer de 1977 durant
tres sota l’acusació de col·laborar amb ETA-pm, i el 10 de juliol de 1980 la
policia espanyola deté les germanes Eva i Blanca Serra i Ramon Martínez, torturades
durant cinc dies a la Dirección General de Seguridad a Madrid.
El 3 de desembre de 1981 la policia deté i aplica
la legislació antiterrorista a 23 independentistes entre els que també hi ha
Eva Serra. Torna a ser detinguda el març de 1982 i acusada de rebel·lió per portar
un pancarta amb el lema “Independència” durant una manifestació contra la LOAPA,
la llei de recentralització impulsada després del 23-F. Després d’una campanya
de criminalització incitada pel diari ultra El
Alcázar, el governador civil Jorge Fernández Díaz va dictar l'ordre de
detenció i amb ella van ser detinguts Carles Castellanos, Ramon Pelegrí, Teresa
Lecha, Blanca Serra i Mait Carrasco, dirigents d'IPC, i després de ser absolts
encara van haver d’afrontar una sanció administrativa de 100 mil pessetes
imposada pel Govern Civil
Recuperació de referents
simbòlics
Eva Serra va recuperar l'històric crit de “Visca la terra, mori el mal govern” de la
Guerra dels Segadors. Va actualitzar i reinterpretar el concepte “terra” per a
incloure les reivindicacions populars i l'ecologisme, fet que va ser aprofitat
per donar nom a organitzacions com Terra Lliure o el Moviment de Defensa de la
Terra.
Eva Serra va contribuir a la renovació dels lemes i
l’imaginari independentista amb l’adopció de senyera amb l’estel roig o la
recuperació d'espais de memòria i lluita com el Fossar de les Moreres, el
monument a Rafael de Casanova o la placa commemorativa al castell de Rià
(Conflent).
Justament, va tenir un paper important en la
reivindicació de Catalunya Nord i la denúncia de l’esquarterament territorial
perpetrat el 1659 amb el Tractat dels Pirineus. El 1984, quan es va convocar la
primera manifestació de la Diada del 7 de novembre, va participar en una
campanya d'actes i conferències.
Historiadora compromesa amb el
país
Especialitzada en l’Edat Moderna (segles XVI i
XVII) va centrar la seva atenció en el règim senyorial i l’estructura agrària
explicar el creixement econòmic i el sorgiment d’un nou model agrari català al
llarg del segle XVII i també, lligat aquest, les transformacions polítiques,
que l’acompanyaren. Per aquest motiu va estudiar a fons el sistema polític
català, les Corts i les Constitucions, la revolució catalana de 1640, la Conferència
dels Tres Comuns i el Tribunal de Contrafaccions.
Aquesta
línia d’estudi entra en conflicte amb la historiografia hegemònica espanyola
que atribueix el creixement econòmic a pretesa modernitat de l’absolutisme i
l’unitarisme borbònic enfront d’una suposada rigidesa i desfasament del sistema
institucional de la Corona d’Aragó, basat en el pluralisme i les lleis
paccionades. En canvi, Eva Serra posa de relleu l’enfrontament entre la
tendència parlamentarista i l’oligarquització, que contraposa el model
constitucional català-valencià-aragonès i l’autoritarisme de la Monarquia. Una
Monarquia que va emmordassar les institucions pròpies, que va evitar la
convocatòria i el funcionament normal de les Corts i la presa d’acords,
imposant la Unió d’Armes (1626) a València i Aragó (la solidesa institucional
de Catalunya impedí la intervenció reial de les finances en aquest punt) i el
Tractat dels Pirineus (1659).
A “Per
una història global i integradora dels Països Catalans”, Serra explica que els
símptomes de ruptura entre la Corona Hispànica i els catalans ja són evidents
en el segle XVI i tenen un primer episodi en la Revolució de 1640 i es tornen a
repetir en el període de 1705-1715, un conflicte que va més enllà de la simple
disputa dinàstica, que normalment és l’únic eix explicatiu de la historiografia
espanyola. De fet, afirma que ens trobem davant d’una clara bifurcació
d’opcions nacionals. Per tant, en comptes de “guerra de Successió” seria millor
referir-se aquest període com a “guerra d’ocupació, i ocupació protagonitzada
per les dues monarquies, ara aliades, que ja han actuat contra els Països
Catalans els segles XVI i XVII”. Serra conclou que “La resistència no té un
valor merament dinàstic espanyol; té un caràcter social català: urbà i
mercantil d’una banda; pagès de l’altra, formant part del bloc austriacista,
que millor seria anomenar bloc maulet-vigatà”.
Finalment,
en la conferència institucional que va
pronunciar el 8 de setembre de 2015 al Saló de Cent de l’Ajuntament de
Barcelona, sota el títol de “La potencialitat democràtica de la Catalunya
històrica”, Serra va fer una síntesi històrica molt amena de la qual la se’n
pot extreure una lliçó bàsica per comprendre el moment present: “És una
constant de la història de Catalunya que la ruptura amb l’estat democratitza
les lleis i fa prevaler la justícia social”.
Juli Cuéllar
[Publicat a Llibertat.cat i a L'Unilateral]
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada